Aquesta setmana és la setmana en què se celebra el dia dels morts. A Catalunya coincideix amb la festivitat de la Castanyada, una festa familiar, d’amics, que espero que no es perdi, perquè és una altra excusa de reunió, de trobada, perquè sembla que últimament només valgui el virtual, ja he escrit un whatsapp, o un correu electrònic, però i la calor humana? El fet de poder estar xerrant sense presses amb els amics i la família no s’hauria de perdre, i jo ho trobo una mica a faltar, perquè sóc la primera que no tinc mai temps de res, però m’agradaria poder trobar-lo per cultivar la relació personal de nou, perquè és la que val, és la veritable.En aquesta festa, que crec que és només catalana, pots triar entre menjar castanyes, moniatos o els tradicionals panellets, que són unes pastes boníssimes que es fan únicament per celebrar aquesta festivitat.

Antigament recordo que molts els feien a casa i era també un motiu de festa. La meva mare, que sempre ha treballat, i ha tingut tres fills per educar, tenia temps de fer-los amb una amiga, i s’ho passaven pipa, ho recordo. Moltes vegades li pregunto d’on treia les hores per fer tantes coses, i totes bé, perquè jo no dono ni la meitat, necessitaria estirar el temps per poder arribar a tot. Ja sabeu que des d’aquest blog sempre defensem les tradicions, vinguin d’on vinguin, però les nostres encara més, perquè són les properes, encara que he de confessar que a la nostra festa se li uneix HALLOWEEN, molt tradicional a USA, però que s’ha imposat cada vegada mes aquí, gràcies a les pel·lícules, les sèries i al bon màrqueting, perquè és una manera de vendre entrades per a festes temàtiques, disfresses, carabasses, etc. No em sembla malament, sempre que sàpiga conviure amb les nostres tradicions i aquesta no es mengi la Castanyada, una altra cosa diferent però de casa.

Per parlar de morts puc recomanar avui una novel·la magistral, EL CEMENTIRI, publicada per Columna i escrita per Gerard Guix. Una novel·la diferent i ben escrita que, malgrat el que pugui semblar, és una història d’amor en una societat controlada i sense llibertat. En un futur no molt llunyà, la Isobel vol enterrar la seva mare, però en aquest món s’ha acabat l’espai a la terra i només els rebels intenten saltar-se la norma de cremar els seus morts. Per la Isobel, la terra promesa és un cementiri i en Travis, l’enterramorts, la seva esperança. Una faula futurista sobre la Vida i la Mort, en majúscules, que mira cap a clàssics com Bradbury, Orwell i Poe.

Pel·lícula: EL RESPLANDOR. Jack Torrance es trasllada amb la seva dona i el seu fill a l’impressionant Hotel Overlook, a Colorado, per encarregar-se del manteniment de les instal·lacions durant l’hivern i també per escriure una novel·la. No obstant, poc després de la seva arribada a l’hotel, Jack comença a patir inquietants trastorns de personalitat i succeeixen estranys fenòmens paranormals. 

Per un cap de setmana on la por és el rei, la pel·lícula que m’ha fet més por, de les que considero ben fetes, ha estat aquesta. Vaig passar dues nits sense dormir veient la cara del Jack Nicholson a totes hores. Així que tres dies de festa amb la pel·lícula, la novel·la curta però extraordinària i les castanyes no està gens malament per començar el mes de novembre, on sembla que el fred arriba i amb ell aquests ocres preciosos que ens fan pensar ja en tardes curtes però intenses.