Blog de Bruno

Dimarts va ser la presentació del llibre EL HOMBRE MÁS RICO DEL MUNDO del Rafael Vídac, autor de l’agència des de fa poquet, i per tant em va fer il·lusió assistir a la seva estrena. A la seva posada de llarg, en la qual he posat el meu granet de sorra. I la veritat és que em vaig quedar gratament sorpresa de la de gent que en Rafael va aconseguir convocar, tots sabem que les presentacions són difícils en els temps que corren i omplir la sala és complicat, però a més, gairebé esgotar els llibres aquest mateix dia a la llibreria, encara és més difícil, i el panell de la Casa del Libro anava quedant buit. Tots els seus seguidors hi eren, incondicionals, i potser compraven més d’un llibre perquè és una d’aquelles novel·les ideals per a regalar a qualsevol persona que vulgui superar-se, que s’emocioni, que senti.

Així que el començament va ser realment extraordinari. La veritat és que el llibre s’ho val, prologat per l’Àlex Rovira, és un llibre ‘inspiracional’ del qual, en llegir-lo, no vaig parar de subratllar frases, i vaig veure, que no vaig ser l’única, perquè una de les persones que hi era present, ho va confessar. Les persones som éssers emocionals, i si no estem bé emocionalment, la resta no funciona. Això jo ho tinc molt clar des de fa temps, però la meva pregunta sempre és la mateixa. Com ho he de fer perquè el meu dipòsit emocional no quedi buit? En Rafael a la seva xerrada ens va donar moltes pistes i, llegint aquesta bona novel·la, inicies un camí al costat dels personatges, amb els quals, sense voler-ho, aprens a aplicar una ‘bona’ filosofia de vida per a la teva vida diària. En Nicolau, el protagonista, que podríem ser qualsevol de nosaltres, s’ha quedat sense feina i enmig de la pitjor crisi de la seva vida, rep la proposta més insòlita que ningú li ha fet mai: treballar per al poderós grup d’empreses d’en Daniel Weelock, una de les persones més adinerades del planeta. Abans, però, haurà de superar un estrany procés de preparació personal al costat de l’excèntric i carismàtic bilionari. Al llarg d’un viatge impredictible que mai oblidarà, en Nicolás transformarà el seu cos, guarirà ferides oblidades del passat i començarà a ser conscient del veritable potencial que posseeix la seva pròpia ment. Tot canviarà per sempre. En Daniel és un far per a en Nicolás, que li farà veure allò que ell es negava a veure o no podia reconèixer.

Per a mi, la riquesa, en forma de diners, mai ha estat el que m’ha mogut a la vida. Cal guanyar diners per viure, perquè la societat capitalista s’ha muntat així, però ser veritablement ric, per a mi és una altra cosa. Jo sóc realment rica quan em sento plenament feliç, i estic contenta amb el que tinc. I a mi la loteria m’ha tocat amb la meva família, que és immillorable, i amb poder treballar en alguna cosa que m’apassiona, que són els llibres. Sempre hi ha moments en què aquest dipòsit emocional està baix, perquè gairebé mai, els éssers humans estem convençuts que tot va bé. A mi em passa sovint, i quan no falla una cosa, en falla una altra, i és complicat saber gestionar-ho sense que t’afecti. Jo no ho he après encara, i tinc els millors escriptors d’autoajuda al meu costat, però l’actitud de cadascú és molt important, i saber com gestionar aquestes emocions i equilibrar-les és part de l’aprenentatge de la vida, així que cal tenir cura de que la teva fortalesa emocional no baixi.

Ser L’HOME O LA DONA MÉS RICA DEL MÓN només depèn de tu i de saber contestar una pregunta: QUÈ ÉS EL QUE VULL EN LA MEVA VIDA? Feu la prova i veureu que potser molts no sabeu la resposta. La lectura d’aquesta novel·la us ajudarà segur, i us acompanyarà a aconseguir un objectiu i a mantenir les regnes de la vida controlades. Tots podem fer-ho, només cal intentar-ho.

Alguns volem creure que l’AMOR pot salvar moltes coses. Jo sempre he pensat que l’amor té diverses formes, que hi ha diferents maneres d’estimar, però que amb l’amor, es poden aconseguir objectius. Penso que les persones que creuen que donant amor als altres, milloren el món, tenen tota la raó. No obstant això, la raça humana és tan egoista que gairebé ningú dóna amor sense demanar res a canvi, i això és el que al final fa que l’AMOR, en majúscules, no triomfi en moltes ocasions. Donar sense rebre és amor en estat pur, però pensem realment qui ho aplica a la vida diària, i diàriament. Ho fem?

La Care Santos, amb la seva trilogia Eblus (Edicions B en espanyol), ens demostra que l’amor és l’única cosa que paralitza l’ésser més dolent i perillós de la història. El mateix diable es toparà amb una cosa que no tenia previst: l’amor. La Natalia serà l’únic obstacle que es trobarà en el seu llarg camí del mal, i la seva obsessió per ella aconseguirà embogir-lo. Vencerà l’amor al mal? Una lluita històrica que la Care Santos ens llança de nou a la palestra de manera contundent i, perquè ningú vulgui parar de llegir aquesta trilogia, ens mostrarà una maledicció familiar que marca la vida de la família Albás, i de la qual no saben com escapar. La veritat de la maledicció només la coneix l’Eblus, un diable que no oblida ni perdona, però que en algunes coses és més humà del que vol reconèixer. La Care torna a publicar tres novel·les excel·lents, magistrals i, amb les que embolicades d’aventura, hi ha molta reflexió. Un deu per a aquesta autora, que no ens deixa de sorprendre, i que m’ha fet pensar que en la nostra societat pot haver-hi molts Eblus, però que si volem podem vèncer-los. Jo, sí que ho vull. I tu?

La nostàlgia és una emoció, un sentiment, que segur tots hem sentit alguna vegada. A mi se’m barreja amb l’enyorança per les coses que ja no tinc, i sobretot dels temps passats, on el meu record és de ben estar, de felicitat completa. Enyoro els estius amb els meus avis, que ja no hi són, els àpats familiars on no hi faltava ningú i a la taula hi havia menjar barrejat amb il·lusió, i com cuinava la meva àvia, recordo el seu gaspatxo i les seves paelles com el millor dels menjars. Els sopars dels divendres, els caps de setmana, amb els meus germans i els meus pares, quan menjàvem porcions de pizza d’una botiga petita del carrer Roger de Flor, i era el nostre festí de final de setmana, mentre vèiem junts al programa Un, dos, tres.

Tots aquests records nostàlgics, juntament molts més que podria enumerar fins avorrir, però que si segueixo, potser m’emocionaré, me’ls ha despertat llegir una novel·la com TEMPS DE LLUM, de Sílvia Tarragó, publicada per Umbriel en castellà i per Columna en català.

La Sílvia Tarragó, l’autora, aconsegueix transportar-nos al 1940, amb la inauguració de les primeres galeries subterrànies a Europa, la luxosa Avinguda de la llum, a la Barcelona de postguerra. La Julia és la protagonista i serà la testimoni de l’evolució de la galeria i dels diferents comerciants que la componen. La Rosita, filla dels pastissers, viurà el seu primer amor amb l’acomodador del cinema que hi havia dins de les galeries. Una estranya dona que obrirà una botiga de màquines d’escriure, (recordeu les Olivetti?). Una perfumera que es relaciona amb els homes poderosos del règim, i un ferroviari poeta. Veurem com les històries d’aquests personatges creixen i s’entrellacen construint un submón ple de passions i odis, però que va canviant, dècada a dècada, sentint l’emocionant batec de la Barcelona de la postguerra fins al final dels vuitanta. Una novel·la coral, on Barcelona torna a ser el teló de fons, però que les relacions humanes i l’amor, són el tronc principal d’aquesta novel·la per explicar-nos una època de tornar a començar, i l’esperit dels comerciants després d’una dura guerra. Una altra novel·la per a tots aquells que els agrada assaborir dels seus records i compartir-los, i que es llegeix ràpidament i et deixa amb ganes de més.

Hi ha moments en què t’agradaria poder dir PROU, que el temps parés, perquè tot va massa de pressa i, darrerament, em dóna la sensació de no gaudir de res. Les setmanes volen, són intenses, per sort m’agrada la meva feina i és una cosa que m’omple, m’encanta la meva família, i els meus amics, però sempre voldria més temps per estar amb ells. Aquesta sensació que el temps se m’escapa de les mans, de fer-me cada dia una llista, de les llargues, de coses que hauria de fer, i complir menys de la meitat, em produeix una sensació d’inquietud que no sé moltes vegades com gestionar, i ha estat una sort poder llegir una novel·la que, sense pretendre-ho, m’ha donat assossec, pau.

Llegint ALOHA, UN VIAJE AL ENCUENTRO DE TU PROPIO PARAÍSO, he pogut gaudir de paisatges, de situacions que viu el personatge, les quals he sentit o he viscut, o si no les he compartit amb amigues. Alma escull un camí i s’atreveix a emprendre’l perquè arriba a aquest moment d’insatisfacció, del PROU. No obstant això té dependències, pors, com tenim tots, i gràcies a una antiga tradició Hawaiana descobreix una nova forma de viure. De la mà d’una chamana, descobrirà com sanar-se a través de les forces de la naturalesa, que li mostraran els seus aspectes més foscos i com ella mateixa pot canviar-los. Un viatge interior magnífic i un viatge a Honolulu extraordinari, que et deixen un bon sabor de boca i diverses coses sobre les que reflexionar perquè aquest PROU que de vegades ens paralitza, sigui un VULL MÉS, perquè el que tinc és un regal i vull gaudir-ne al màxim.

Lectura per a homes i dones, tots tenim el nostre paper, en la novel·la, i en la vida, i saber escoltar-nos és avançar.

Conèixer a la Nadia Ghulam em va canviar una mica la meva vida, ho reconec. Ja fa uns anys que va ser la primera vegada que vaig veure aquells ulls negres intensos, però una mica desconfiats, entrar per la porta de l’agència per explicar, juntament amb l’Agnès Rotger, una història que em va captivar, i que més tard va guanyar el premi Prudenci Bertrana, en forma de novel·la titulada EL SECRET DEL MEU TURBANT. A través de la història real de la Nadia, que després de la malaltia del seu pare i la mort del seu germà, pel qual es va fer passar per mantenir la seva família, amb tot el que això comporta en un país en guerra com l’Afganistan, vaig conèixer a una noia valenta, llesta, amb meitat de la cara cremada per l’explosió d’una bomba a casa, i que va ser capaç de tirar endavant, amb l’ajuda de la seva mare, sempre al seu costat, i mantenir la seva família. Va aconseguir arribar a Catalunya amb una família adoptiva, a la qual també adora, per seguir lluitant des d’un país on es permeten moltes coses que a l’Afganistan estan prohibides, i així poder formar-se i lluitar contra la injustícia que hi ha al seu país natal.

Entrar a la seva vida em va fer pensar en moltes coses, i encara que a la Nadia, que és una de les millors persones que conec, també li costa deixar entrar a qualsevol al seu món, un cop vam aconseguir fer el clic per a mi ha estat una experiència única, i tenir-la al meu costat, em dóna energia positiva sempre. No obstant això la Nadia, que està integradíssima al nostre país, deixa a les dones de la seva família lluny, i a la meitat del seu cor també, atès que encara que s’ha adaptat, fins i tot ha après català, i estima la seva família adoptiva amb bogeria; La seva família natal, sobretot la seva mare, les seves cosines i les seves tietes segueixen a l’Afganistan, lluitant per trencar amb les convencions, i intentant que les coses canviïn. Com bé diu la Nadia, les veritables valentes són elles i ens ho explica en la seva segona novel·la, escrita al costat d’en Javier Diéguez, historiador i escriptor, que juntament amb la NADIA han escrit LA PRIMERA ESTRELLA DEL VESPRE, publicada per Penguin Random House, en català i en castellà, on s’explica com la Nadia torna a l’Afganistan, com intenta trobar a la seva cosina Mersal, i com vol retre homenatge a la seva difunta tieta. Aquesta novel·la es converteix en el descobriment de la història oculta de les dones de la seva família, així com de les seves arrels i d’ella mateixa com a dona, després d’haver passat 10 anys com a home a la seva terra.

És un relat emotiu, intens i sincer de la realitat que viuen les dones en societats allunyades a la nostra: com superen les adversitats i no es queden de braços creuats davant un destí que sembla que hagin d’acceptar sense dir res. Som al segle XXI i moltes volen, i saben, que han de lluitar perquè les coses siguin diferents, encara que costi. La Nadia és un exemple a seguir per a elles, però també per a nosaltres, almenys per a mi. Tal com us he dit, conèixer la Nadia em va fer pensar en moltes coses, i veure que el què tenim aquí és un luxe de vida, per la qual no hem de queixar-nos, sinó donar gràcies, però a més, ha estat un honor poder tenir a la Nadia com a amiga, perquè és especial en tots els sentits, i és una de les persones amb les idees més clares que s’ha topat davant meu, i que sense pretendre-ho, amb la seva sinceritat, de vegades molt directa, m’ha ajudat a veure la vida des d’una altra perspectiva, i només puc donar-li les gràcies per això i dir-li que segueixi així, que res ni ningú la faci canviar perquè quan et fas gran, perds força, potser penses que moltes coses ja no valen la pena, i això no ha de ser així, l’esperit de lluita pel que vols ha de romandre viu sempre. I per això, us recomano que llegiu aquesta última novel·la, i la primera, si no ho heu fet ja, atès que la Nadia és una lliçó d’amor, de valentia i de vida. I totes dues novel·les t’aporten una història GRAN, que et deixa empremta.