Blog de Bruno

El dia 6 de gener, dia especial perquè és el dia de Reis, és un dia que a casa celebrem i molt. Aquest any, va ser encara més especial perquè atorgaven el Premi Nadal a la Care Santos, autora i amiga, amb una novel·la que m’ha fet pensar molt sobre els temes principals de la mateixa; el perdó i la culpa. Quan la Care em va dir la cita que l’havia inspirat de Joan-Carles Mèlich: ‘NOMÉS ES POT PERDONAR L’IMPERDONABLE’, vaig saber que la novel·la que ens presentaria seria brillant i no em vaig equivocar.

MITJA VIDA és una novel·la que, a través de la vida de cinc amigues al llarg de trenta anys, ens retrata una generació de dones en l’Espanya de la dictadura i la transició. Un homenatge a aquestes dones d’una època on la hipocresia i el quedar bé s’enfrontaven a l’amor i a la llibertat. Cinc vides diferents, unes amb èxit i altres no, però que un acte succeït en la seva època d’adolescents les marca per sempre. La gestió de la culpa i del perdó és l’eix d’aquesta novel·la que farà que molts no deixem de donar-li voltes després de la seva lectura. Has perdonat l’imperdonable alguna vegada? Demanar perdó no és fàcil però, a mesura que m’he fet gran, penso que no val la pena no perdonar, i que val molt la pena saber demanar perdó, viure tranquil·la i bé amb tothom. Aquesta novel·la és l’exemple perfecte de que la vida dóna moltes voltes i que el millor és poder sentir-se bé amb un mateix per poder ser feliç i fer feliços als altres.

Aquest any, el vaig començar genial però també vaig acabar l’any recuperant una amistat molt important per a mi i la qual no vull tornar a perdre. Potser encara queda alguna conversa pendent, però visc amb la il·lusió d’haver recuperat una cosa tan valuosa com una de les meves millors amigues de l’adolescència. La lectura és la gran companya d’un viatge com la vida i, quan forma part d’ella, tot encaixa, com un puzle màgic. Sense voler, comprens moltes coses i entens que res passa perquè sí, com una altra bona amiga m’ha ensenyat.

Gràcies Care Santos, per una novel·la tan meravellosa que també és un homenatge a l’amistat i que ens deixa empremta. Un Premi Nadal d’alt nivell que no decebrà a ningú.

Una amiga em va explicar que la seva mare sempre li deia: ‘tot el que no suma, resta’. I des d’aleshores, aquesta és una de les meves frases. Malgrat tot, sumar es pot sumar de moltes maneres i en moltes àrees. La majoria de gent pot pensar que només es pot sumar en la part professional, que n’és una, però per a mi, sumar vol dir aportar, donar, ajudar, i això, a part d’aconseguir-ho en l’àmbit laboral, el més important és fer-ho a la vida. Perquè si intentes viure pensant en aportar, ho aplicaràs a tot sense pensar i, aconseguiràs ser feliç, que és el que tots hem d’intentar, ser feliços i fer el que ens agrada per poder gaudir d’aquesta vida, que passa ràpid. Hem d’esprémer cada segon amb somriures, compartint amb els amics, i escoltant-nos més per fer el que realment vulguem fer.

El llibre de la Nika Vázquez, APORTA O APARTA, és un llibre amè on l’autora et dóna les pautes per ser un ‘sumador’, un ‘aportador’ i així, aconseguir viure sent feliç, atès que ella pensa que a una part de la gent li fa por ser-ho. Els dóna vertigen entrar en la bombolla de gaudir de tot i veure les parts positives de cada situació. Per tant, amb exemples clars i exercicis senzills, ens mostra un decàleg per a gaudir de les nostres vides sense pensar-ho dues vegades. Un llibre útil per a tots perquè ens sentirem identificats en diverses ocasions amb el que la Nika explica.

La vida és una muntanya russa però no podem baixar de la vagoneta, hem d’aprendre a controlar-la i a gaudir del viatge. Així que, com tots, tenim algun moment de dubte, de pànic, per una pujada massa empinada o una baixada sense fre. Segur que aquest llibre us ajuda a posar cada cosa al seu lloc i a viure una vida en la qual no cal complicar-se les coses, simplement, cal confiar en un mateix i en el que es pot aportar perquè tot sigui més fàcil i, el millor de tot això és que SÍ QUE ES POT.

Cada vegada que vaig a casa dels meus pares tinc ganes d’agafar els àlbums de fotos de quan érem petits i podria passar-me hores mirant-los i recordant cada moment. Actualment, tots anem amb el mòbil i fem fotos que després no passem on hauríem i, algunes es perden, i altres queden a l’ordinador, ordenades per dates, i gairebé ningú té el temps d’organitzar-les, com fèiem abans, i tenir aquests àlbums que són grans records de tota una vida i que a tots ens agradaria tenir a les nostres prestatgeries del menjador, com tenen els meus pares. El poder de les noves tecnologies ens ajuda a avançar en moltes coses, però la part més nostàlgica l’hem de mantenir nosaltres, i costa, perquè els dies i els mesos passen volant. Em fa la sensació que algú em roba les hores del dia perquè em queden tantes coses per fer de les llargues llistes que em faig el cap de setmana i que hauria de complir de dilluns a divendres, que em ric de mi mateixa quan dissabte torno a començar a llistar tot el que m’agradaria fer, mentre el lladre del temps em mira fixament als ulls i comença a córrer abans que jo.

A la literatura, hi ha poques novel·les que parlin de les fotos, un altre art, i L’OBJECTIU DEL CRIM, la novel·la que acaba de publicar en Xulio Ricardo Trigo amb Ediciones B, en català i castellà, és una d’aquelles novel·les que t’enganxen no només per estar ben escrites, per un autor amb un gran ofici, sinó perquè a més, en Xulio ha creat un personatge, l’Erika, amb tant carisma, tan interessant, que vols saber més i més sobre aquesta dona. Amb dotze anys, just quan acabava la Segona Guerra Mundial, l’Erika va ser segrestada juntament amb la seva mare i dues-centes persones més, per l’exèrcit rus, perquè treballaven a la fàbrica de les càmeres de fotos Contax i creien que només amb els tècnics podrien fer-ne una rèplica a Kíev. Molts anys després, ja al 1961, just quan es parla de la construcció del mur de Berlín, l’Erika viatja a Barcelona com a membre de la policia alemanya per ajudar en la investigació d’un cas d’assassinat de dos dels seus compatriotes. Aquests casos li recorden als mètodes usats pels seus segrestadors de l’adolescència. Amb l’ajuda del comissari Casajoana, intentarà entendre per què tot torna a començar i què s’amaga darrere de les joves assassinades que la porten a tornar a ficar-se en el seu passat més hostil, el qual, voldria oblidar.

Una novel·la policíaca basada en la història de la fotògrafa Erika Ernemman i ambientada en el món de les càmeres fotogràfiques clàssiques. Una obra literària que t’atrapa per la història i per la bellesa de la unió de dos meravellosos mons com són la literatura i la fotografia. Idònia per a tots els lectors del gènere i els que no ho són, perquè amb una ploma magistral, en Xulio relata una història que té ganxo per tants cantons, que difícilment defraudarà a ningú. Felicitats per aquesta novel·la que ha aconseguit un objectiu clar, fer una passa endavant.

Avui s’ha aixecat el dia amb el cel d’un color tan especial, un rosat intens barrejat amb el blau del començament del dia, que no he pogut evitar pensar en tu. Aquest mes ha fet ja cinc anys que vas marxar, però aquest cel m’indica que estàs en un lloc bonic, on ens retrobarem, n’estic segura. Ja fa molt que he perdut la fe religiosa, però he guanyat la fe en les persones, creure en les persones que creuen, gaudir del present i a donar afecte cada dia als que estimes i al món en general, no cridar quan hi ha trànsit, no enfadar-se quan hi ha cua a la carretera i, somriure encara que algú et faci sonar el clàxon perquè vas poc a poc. Això és el que feies tu, somriure. No oblido que cada vegada que ens vèiem, com que eres molt més alt que jo, em donaves un petó al front amb tant d’afecte que m’arribava a l’ànima i, m’alegraves el dia, per dolent que fos. Feies feliç als meus germans, els teus millors amics, i eres un més de la família. Però el color d’aquest cel em diu que, siguis on siguis, estàs bé, que aquest cel el pintes tu per a guiar-nos i recordar-nos que tot va bé, que gaudim del que tenim, que creguem en les coses boniques, tot i que hagi moltes coses que no funcionin com voldríem però, que si creiem que podem canviar-les, ho aconseguirem. Et trobem a faltar i, per molt que el temps passi, sempre hi ets, al millor dels meus records, com una persona de deu que va marxar quan no li tocava.

Per això, la novel·la de la Sílvia Soler, ELS VELLS AMICS, publicada per Destino i Columna, m’ha recordat tantes coses del passat, el valor que té l’amistat de debò. La seva història, com totes les de la Sílvia, et fa reflexionar sobre les relacions humanes i com de complicades poden ser, de vegades, o com de complicades ens les fem nosaltres mateixos. A través de cinc estudiants de belles arts que viatgen a París per a visitar la gran exposició que es va fer sobre en Paul Gauguin al Grand Palais a finals dels anys vuitanta, entrem en la història d’un viatge que pretenia ser el típic viatge de final de curs, amb joves units per l’amor a la pintura i, que acabarà convertint-se el gran viatge de les seves vides. A partir d’aquest viatge, neix una amistat tan forta entre els cinc que tots pensen que durarà per sempre, que és una amistat infranquejable, d’aquelles que res ni ningú pot trencar, però la vida passa, i els protagonistes hauran d’entendre que no tot és tan fàcil, que la vocació artística que els va unir no els tracta a tots per igual, i això han d’assumir-ho. I, a mesura que la vida avança, és més exigent, entren persones noves en les vides de cadascun que ens canvien i, potser, ens desencadenen a decisions que abans no haguéssim pres. Hi ha moments en la vida, diversos, on has de triar, i és davant d’aquests moments on descobreixes les veritats i, on la vida et posa a prova.

Una novel·la que agradarà a un gran públic, als fans de la Sílvia Soler, que ja en són molts, sense cap mena dubte. Però animo potser a un públic més jove a que llegeixi aquesta novel·la, perquè es poden sentir molt identificats i descobrir, per a mi, una de les millors veus catalanes del moment.

En aquest blog he dit moltes vegades que la realitat supera la ficció i, és cert, ja que per desgràcia, el divendres vaig escoltar la notícia que un pare va agafar el seu fill petit, no sé si arribava a tenir un anyet, i es va llençar per la finestra amb ell, després de dir-li a la seva dona: et donaré on et fa més mal. No m’ho podia creure. Crec que el món està cada vegada més boig i, com no posem una mica de pausa a les nostres vides, podem acabar tots igual. Una persona que fa una cosa així, és impossible que estigui bé, per a mi és un malalt, encara que no puc evitar pensar que un acte com aquest no té cap mena de perdó i que és increïble que hi hagi gent que per a fer mal als altres és capaç de fer una cosa tan terrible, crec que sobren les paraules. Així que després d’aquest fet, que va succeir aquí a Espanya divendres passat, queda curt el truculent argument d’una novel·la que m’ha mantingut enganxada sense poder deixar-la, de la primera a l’última pàgina.

LA ESCRITORA de Carmen Conde narra com la Lucrecia Vázquez de vint-i-set anys, criada en centres d’acollida i que pateix un trastorn que s’anomena Gilles de la Tourette, rep un encàrrec per a fer de negra literària. Darrere d’aquests aparatosos tics, la Lucrecia amaga una intel·ligència brillant i una personalitat difícil però, té talent. L’encàrrec de convertir-se en negra literària (tema de moda) de la Danna Green, una escriptora de bestsellers en crisi creativa, li agrada, però no pot imaginar com aquesta ‘feina’ li complicarà la vida.

Els editors demanen una trama esgarrifosa, escabrosa, un thriller que enganxi i que el lector recomani, un súper vendes que tingui de tot, però el que la Lucrecia no pot imaginar-se és que la seva primera reunió amb la Dana Green serà una de les escenes més escabroses que hagués pogut escriure, Green ha estat assassinada d’una manera cruel, espantosa. I és ella qui la troba. Es converteix de cop i volta en sospitosa. La Lucrecia haurà de demostrar que l’assassí no té res a veure amb ella. O potser si…?

És la segona novel·la de la Carmen Conde i està rebent crítiques i ressenyes magnífiques. Després de la seva primera novel·la PARA MORIR SIEMPRE HAY TIEMPO, guanyadora del Premi de Novel·la Negra La Trama, es reafirma com una de les autores que ens donarà molta teca, i que estic segura que ja té uns fans addictes a novel·les que no et deixen dormir. No perdeu l’oportunitat de regalar-la aquest Sant Valentí perquè, tot i ser una novel·la amb poc amor, és un gran regal per als amants dels thrillers negres que omplen el cap de setmana de meravelloses lectures al sofà, mentre et menges les ungles passant cada pàgina.