Blog de Bruno

El significat de venjança al diccionari és: reprimenda contra una persona. Normalment quan algú vol venjar-se és perquè la justícia falla o pensa que no s’ha fet justícia. No crec que la venjança sigui del tot sana, però puc arribar a entendre que a vegades sentim aquesta necessitat humana de venjar-nos. Com és el cas d’en Miquel, protagonista de la novel·la SAL ROJA de Ramon Gasch i Teresa Sagrera. Un treballador de les mines de sal de Cardona, casat i feliç amb una família formada, que veu com l’arribada de l’exèrcit filipista en plena Guerra de Successió massacra el seu poble, i maten allò que més estima: la seva família. A partir d’aquest moment, aquest home feliç i familiar tindrà un sol objectiu: la venjança. Descobrirem com el “Llop de Cardona”, qui exerceix de líder a les guerrilles, va sobreviure a aquesta època.

Ramon Gasch, autor de Bon cop de falç i la Venjança dels Almogàvers, és un escriptor amb molt bona trajectòria dins de la novel·la històrica i ara torna amb un gran tema, quasi actual. Ens situa a l’època de l’inici del regnat dels Borbons a Espanya, els quals ja no van rebre el suport de Catalunya el 1711, ni d’Holanda ni Anglaterra, qui van posicionar-se amb Carlos d’Hasburg. Al perdre la guerra, es va acabar el Tractat d’Utrech, que reconeixia a Felip V Rei d’Espanya. Des d’un poble català anomenat Cardona, amb les seves famoses mines de sal, els escriptors d’aquesta novel·la ens narren un episodi històric que va marcar la història del nostre país, i que ens ajudarà a entendre alguns problemes encara no resolts per molt estrany que pugui semblar-nos. La història ha de servir-nos per recordar i no caure en els mateixos errors del passat.

Avui, dia de Sant Valentí, veiem cors per tot arreu, caixes de bombons amb forma de cor, camises amb estampats de cors i fins i tot he arribat a veure hamburgueses amb forma de cor. És normal que cada sector intenti vendre el que té en un dia assenyalat, i que cada cop siguem més imaginatius i divertits amb tradicions que potser no tothom vol celebrar, perquè això de l’amor es relaciona habitualment amb el tema parella. Però l’amor té moltes formes i hauria d’estar entre nosaltres cada minut, cada segon, i no només una o dues vegades a l’any.

Tanmateix, jo avui també semblo oportunista i m’aprofito del moment, ja que tinc a les meves mans el llibre perfecte per avui, però és una trampa, ja que aquest llibre és per sempre. Álex Rovira, amb la col·laboració de Francesc Miralles, ens expliquen l’amor com mai abans ens l’havien explicat. AMOR és l’energia més poderosa que tenim, aquella que ens uneix als altres en el nostre dia a dia, i per això l’hem d’entendre i promoure. L’amor té tres eixos: el primer és comprendre, el segon és cuidar i el tercer és inspirar. L’Álex i el Francesc ens conviden a reflexionar per elevar la qualitat del nostre vincle amb la parella, els amics, els fills o fins i tot, amb l’equip de treball, i aconseguir augmentar el nostre balanç d’amor i el dels nostres sers estimats. L’AMOR és energia que ben canalitzada ens farà feliços: aquell que estima amb plenitud trobarà el sentit de la seva vida, perquè estimar és viure i viure és estimar. L’editorial Zenith ha publicat aquest llibre fa una setmana i ja l’estem reeditant, i això significa que l’amor interessa, que tots el necessitem, però necessitem més saber com el podem potenciar perquè és la clau de la felicitat, i no en un sol dia, sinó per sempre. Qui no vol conèixer el secret, quan, a més, és una cosa que tots tenim i només l’hem d’escoltar? Un llibre fantàstic i necessari per tal que cada persona posi el seu gra de sorra per fer un món millor.

És difícil en certes edats tenir una personalitat forjada, no seguir el grup com un ramat i defensar una opinió encara que siguis l’única persona que pensi d’aquesta manera. I després, al caràcter s’afegeix el tema físic: si ets alta o baixa, grossa o prima, lletja o bonica. Sempre li explicava al meu fill un conte abans d’anar a dormir sobre com hauríem de ser capaços de no jutjar a ningú sense conèixe’l, i menys pel seu aspecte físic. Era una història inventada de nens diferents, amb virtuts i defectes, que li encantava i sempre a l’acabar el conte dèiem junts la mateixa frase: no importa l’aspecte de ningú, allò que importa és el cor. Doncs Petrus Gonsalvus, un rei Guanxe, és el protagonista de PONTE EN MI PIEL, la novel·la de l’Emma Lira que ha publicat Espasa Calpe aquesta setmana.

En Petrus és diferent, i per això és rebutjat pel seu poble que el considera un ser demoníac. Petrus acaba a la cort d’Enrique II de França i Catalina de Medici, on arriba com un obsequi pel Rei. Allà el tracten com una simple mascota per divertiment reial. Tanmateix, el monarca veu en ell una brillantor d’una intel·ligència desperta i sensible, i decideix acollir-lo sota la seva protecció. Petrus coneixerà a Diana, filla bastarda del Rei, qui es convertirà en la seva amiga, còmplice i confident. Els dos aprendran a desenvolupar-se per la Cort i lluitaran per trobar el seu lloc en aquest món que els margina. Fins que es creua en el seu camí la Catherine, una bella dama de companyia de la Reina, escollida per ser l’esposa de Petrus. Ell es veurà obligat a prendre una difícil decisió.

Tenim davant nostre la vertadera història de la Bella i la Bèstia, plasmada en el segle XVI. Una novel·la que commou, que remou i que sobretot, enganxarà des de la primera pàgina tant a aquells que els hi agraden les històries d’amor i de superació, com a aquells que són diferents però que no es senten únics, perquè després d’aquestes pàgines potser la seva visió canvia i començaran a posar en valor allò que els altres no tenen.

He parlat moltes vegades del valor de l’amistat en aquest blog, i després de llegir la nova novel·la de Maria Barbal, A L’AMIC ESCOCÈS, no puc evitar tornar a dedicar en aquest petit escrit el que per mi significa tenir un amic, ja que aquesta novel·la de és un cant justament a això. Una amistat que es forja en un moment delicat, convuls i difícil, però que es fa forta i sembla una d’aquelles amistats per a tota la vida. Ara costa molt trobar gent a qui dir-li amic, o almenys a mi em passa a mesura que em faig gran, ja que un amic és aquell que hi és sempre, en els moments fàcils però sobretot en els difícils, i que és capaç de mirar abans per tu que per ell mateix. No hi ha tanta gent així en el nostre entorn, i qui ho tingui que ho conservi i que sàpiga que una relació ha de ser sempre d’anada i tornada com la d’en Benet i en George, no només cap a una direcció. Aquesta novel·la tanca el cicle de Pallars, i paral·lelament a aquesta amistat, també podrem viure una història d’amor.

Barbal és una icona de la Literatura Catalana, i em fa especial il·lusió poder fer un blog sobre aquesta autora de la qual vaig llegir PEDRA DE TARTERA, un long-seller sense cap mena de dubte, tant a l’escola com a la facultat, i ara tinc el gran honor de poder representar. Són aquelles coses de la vida que no tenen explicació possible perquè semblen un somni fet realitat.

A L’AMIC ESCOCÈS és una història d’amor i d’amistat. Al jardí de l’hospital on dos soldats ferits s’estan curant hi trobem una dedicatòria: «A l’amic escocès». La va escriure un noi nascut en un poble dels Pirineus, en Benet Enrich, qui ocupa la centralitat de la novel·la i està adreçada a un brigadista que va venir a lluitar a la Guerra Civil espanyola: el George, l’escocès que s’apunta a les brigades internacionals perquè combrega amb el comunisme i perquè vol fugir de la tirania del seu pare. Els dos joves es coneixen durant la guerra i es retroben amb alegria al cap de més de trenta anys, en la maduresa. George, ara periodista del Daily Telegraph, és el narrador a l’inici i al final de la novel·la. Irònic amb ell mateix, tendre i admiratiu amb l’amic, dibuixarà ben diferents les trajectòries de l’un i de l’altre. D’entrada sembla més excitant la vida d’en George, però és la de Benet, un home com tants d’altres, la que s’il·lumina de manera detallada al llarg de l’argument. El relat narra la vida d’en Benet des del dia del seu naixement en un poble de muntanya, fill de pares que no sabran entendre’l i amb dos germans. Després es traslladaran a un poble més gran, però serà durant  l’estada a Barcelona on per fi ampliarà encara més els horitzons i les aspiracions. El relat recorre gradualment els somnis juvenils, els neguits de la professió i les ferides de la guerra, la renúncia a una aspiració artística i, en especial, a la seva història d’amor amb l’Elvira, una noia plena de gràcia però que carrega una pena massa gran dins seu. El lector coneixerà detalls d’allò que influeix en l’amor de la parella a través de les cartes que el protagonista li escriu en primera persona. Els encerts i les dificultats del Benet es fan presents en el lector.

Una novel·la impressionant que torna a posar a Maria Barbal al capdamunt i que, entre línies, ens envia un missatge molt clar. A les guerres ningú guanya i en canvi tothom perd alguna cosa. Tinguem present això per tal que les lluites no esdevinguin guerres, sinó paraules i diàleg per poder viure en un món de pau.

Diumenge passat vaig anar a visitar en Raül Romeva a la presó, escriptor de l’agència i amic. No puc expressar amb paraules el que vaig sentir. Era la primera vegada que entrava en una presó, i la fredor i el soroll de les portes metàl·liques a l’obrir-se i tancar-se era realment esfereïdor. Però veure algú com en Raül privat de llibertat i a la vegada tant seré, em va fer pensar en coses que tampoc sóc capaç de resumir en un blog com aquest. Em va entristir molt, vaig plorar a casa, sola, perquè no és just que gent com en Raül i tots els altres presos polítics estiguin tancats sense haver estat jutjats, i que estiguin rebent un tracte diferent al d´altra gent que, segons el meu punt de vista, sí que hauria d´estar tancada: gent que ha matat, que ha violat, que ha fet mal. No vull entrar a fer cap valoració política però només m’agradaria que el meu fill visqués en una societat justa, on la gent pogués expressar-se lliurament, sense violència, i no fos castigada per fer-ho. Estem al segle XXI i alguns sembla que encara visquin a l´Edat Mitjana.

En Raül ha escrit ESPERANÇA I LLIBERTAT per posar sobre el paper els seus pensaments des de la presó, i ho fa amb els valors de l’esperança i la llibertat al centre de tot. Sense pocions màgiques ni retrets. Es tracta d’un llibre sobre la captivitat dels presos polítics, amb reflexions i propostes, molts dubtes, però també algunes certeses. Amb raons i arguments sobre la nostra democràcia, sobirania i independència; amb records de l’1 d’octubre i, sobretot, amb el convenciment que la presó dura un temps, el que sigui, i ell sap, desafortunadament, que no serà curt però la dignitat i l’orgull són per sempre.

Jo estic orgullosa de poder representar aquest llibre i tant de bo editors europeus ens ajudin a donar veu a la veritat. En Raül està d’acord en què tothom té dret a pensar el que vulgui, a desitjar el que cregui, i fins i tot vol escoltar-los, però en aquest tothom hi hem de cabre tots. Nosaltres i ells, més que ningú. Aquest és un llibre que desprèn humanitat, calidesa i sobretot empatia, sense oblidar-se de ningú, ni tan sols aquells que defensen que ell estigui a la presó. Un llibre ple de raonaments fets des del cor, tal i com jo diria que és en Raül: honest, entranyable i bona persona, que és el que la nostra societat necessita per poder créixer sana.