Blog de Bruno

A mesura que em faig gran, canvia la meva percepció de les coses; la mirada, la forma de veure la vida. Suposo que és normal, però em preocupa tornar-me cada cop més crítica, més exigent i inclús, més pessimista. No entenc moltes coses que passen: injustícies, maltractes, violència, abusos. Segur que ha passat sempre i no ho sabíem; les notícies no tractaven segons quins temes. A més, la joventut fa que tinguis la convicció que les coses poden canviar i que encara pots posar el teu gra de sorra. Avui en dia, he de confessar, que no perdo l’esperança de poder fer un món millor entre tots, però a vegades veig el que passa al meu voltant, em deprimeixo i penso que la maldat és una cosa etèria que viu entre nosaltres i que, de manera invisible, va captant adeptes sense pietat.

Igual que a la novel·la del Genís Marfà, situada a l’Alemanya del 1932, quan Hitler està a punt d’assolir el poder, la República de Weimar agonitza. Berlín és un bullidor d’emocions i intrigues. A la Barcelona de 1962, sota el règim franquista, té lloc l’assassinat de la jove Amèlia. Un sagaç detectiu haurà d’atrapar l’assassí i desvelar el misteri que relaciona el terrible crim amb la capital alemanya. Mentrestant, la figura d’un enigmàtic Baró projecta les seves ombres sobre cada racó de la història. Qui és aquesta figura, aquesta ombra? Jo l’anomenaria “el mal”.

Hijos de Berlín, la primera novel·la de Genís Marfà, publicada per Adaliz, és un thriller històric amb tots els ingredients fonamentals de les grans novel·les negres i amb un transfons social que aconsegueix remoure consciències i despertar la nostra memòria històrica. Molt més que una novel·la negra, un debut sorprenent ambientat en dues de les èpoques més convulses de l’Europa recent: l’Alemanya Nazi i l’última etapa de la Dictadura Espanyola. Un teló de fons on l’autor ens descriu l’assassinat de l’Amèlia, una jove molt especial. Una mort amb moltíssimes ramificacions i que tacarà de sang a molts dels protagonistes de la novel·la. Una trama trepidant, amb girs inesperats, amb diàlegs brillants i descripcions molt cuidades. Notes autobiogràfiques on reconeixerem escenaris de l’Alemanya i la Barcelona de l’època, que prenen un gran protagonisme. Conflictes socials, conflictes armats, intrigues, depressió i desesperació. Any rere any es repeteix la mateixa història, època rere època el ser humà lluita per esmenar els seus errors però sembla estar condemnat a repetir-los. La foscor sembla està per tot arreu, tot i que, potser, l’ombra sigui l’únic lloc des d’on es pot germinar l’esperança. Un debut amb qualitat que no deixarà indiferents als lectors del gènere, i obra un debat a la reflexió sobre el bé i el mal des d’una part de la història molt marcada per tots.

El treball dels professors és sovint qüestionat i a mi em sembla un dels oficis més difícils que hi ha, perquè no tothom sap transmetre i explicar a un grup de nens, adolescents o adults que no sempre estan disposats a escoltar. S’ha de saber motivar, entusiasmar, amb la finalitat d’ensenyar. Ofici complicat, i penso, que vocacional. Per aquesta raó, l’última novel·la de l’Àngels Doñate, autora de El invierno que tomamos cartas en el asunto, traduïda a 10 idiomes, torna amb una història que ens toca el cor. Partint d’una història real de les escoles vagó que van existir a Mèxic mentre es construïen les vies del ferrocarril, l’Àngeles ens explica la història de l’Ikal, d’onze anys, fill d’un obrer del ferrocarril i que somia amb ser mestre. Admira al Chico, compta els trens que passen amb el Tuerto, li agrada la Valeria, una pagesa, i viu amb en Quetzal, el seu gos.

Tots són alumnes de l’Ernesto a l’escola vagó de Malinalli Teneolat, durant el curs que canviarà les seves vides. Entre camps i vagons vells, els alumnes descobriran la vida gràcies a la passió del seu professor, però una foto en blanc i negre de tots ells, que dorm en un expedient oblidat a la Secretaria d’Educació, es convertirà en el pitjor malson de l’Hugo Valenzuela, un inspector brillant. El mestre necessita jubilar-se i alguns polítics creuen que ha arribat el moment d’acabar amb un model educatiu passat de moda i inútil. L’Hugo no n’està del tot convençut i decideix tibar del fil en un viatge que el portarà a retrobar-se amb el seu passat, i on s’haurà de jugar el seu futur, amb marques que no es poden esborrar com les del primer amor o les d’un mestre que ens obra les finestres al món.

Un llibre fantàstic, que t’emociona, i on descobreixes una realitat. Gent que lluita per allò que estima i per ajudar als altres que, degut a les seves circumstàncies, viuen com nòmades seguint una via de tren, sense un lloc propi, però que per fi troben una persona que valora l’educació i que creu que és un dret per a tothom: el seu desig és que els nens dels obrers i dels pagesos tinguin les mateixes oportunitats que els altres.  Tant de bo existissin Ernestos a tot arreu que poguessin transmetre el seu amor per un ofici i les ganes de lluitar pels altres. Espero que aquesta oda a l’educació sigui un dels llibres més venuts aquesta primavera, no només pel que significa sinó perquè l’Àngeles ha tornat a demostrar que la seva ploma és única i que va directa al cor del lector.

La meva professió exigeix llegir molt, i us puc assegurar que es publiquen moltes novel·les però hi ha lectures que marquen, que sempre recordaré quan i on les vaig llegir, i quan penso en elles encara puc sentir el sabor de boca que em va deixar aquell text.

Em va passar amb UN FILL de l’Alejandro Palomas. Em vaig enamorar del Guille, del seu pare, de la psicòloga i de la Nazia. Vaig revalorar la Mary Poppins i vaig plorar, perquè aquesta història que poden llegir tant els nens com els adults, em va tocar molt. Hem traduït la novel·la d’UN FILL a 18 idiomes i no parem de rebre cartes de nens de diferents escoles que agraeixen a l’Alejandro per haver escrit aquest llibre. Cada vegada que rebo una, se’m posa la pell de gallina, perquè després diuen que els alumnes de la ESO no llegeixen, i n’hi ha que no només llegeixen sinó que, a més, envien cartes, com enviaries al teu futbolista preferit, expressant allò que han sentit amb la novel·la que ha enamorat a mig món. Això sí que és màgia, millor que la que feia Mary Poppins. Per aquesta raó, és un orgull poder anunciar-vos que el dia 19 de març es publica UN SECRET, la segona part, tot i que no m’agrada dir-ho així. Aquesta vegada és la història de la Nazia, l’amiga del Guille, immigrant i per “problemes” poc clars, els seus pares han d’anar a la presó, i això té com a conseqüència que la Nazia se’n vagi a viure amb el Guille i el seu pare, sense entendre que ha fet malament la seva família.

Maria, la psicòloga, l’haurà d’atendre i tornarà a ser una peça important en aquesta relació de Guille-Pare i la germana d’acollida, perquè la Nazia té un secret que només vol compartir amb el seu amic/germà. Ens descobrirà els seus sentiments, el seu cor i la seva passió vertadera per un altre personatge que no és Mary Poppins, sinó LA VENTAFOCS, tot i que el Guille no ho entén. Es necessita més màgia per trobar una referència tan especial, de nou, en els llibres clàssics per parlar sobre què vol dir ser immigrant, sobre el que un sent quan creu que està sol? Tornar a parlar de les relacions familiars, de pares i fills d’una manera tan tendre que a vegades has de parar la lectura, fer una pausa, respirar i seguir. Això només ho pot aconseguir l’Alejandro Palomas; no crec que hi hagi un altre autor amb aquesta capacitat d’escriure per a tots els públics i, a la vegada, fer-nos sentir tant, amb aquesta intensitat que fa mal i que, a més, cada lector sent de manera diferent.

Lectura addictiva i amena, però que només un mag de les lletres és capaç de poder fer tant bé. Gràcies Alejandro, de tot cor, per aquesta nova novel·la que manté un nivell tan alt, que no puc dir que supera a UN FILL perquè és de les meves novel·les preferides. Sí que la iguala i té moltes coses que la superen, perquè tu sí t’has superat com a escriptor, i el que transmet segueix sent tan preciós com la història del nostre Guille. Dos llibres que ja mai més podré oblidar i que viuen dins meu com un petit tresor.

Avui el blog és pels més petits, un conte divertit que podem llegir amb els pares i així fomentar la lectura en família. Un nen que veu llibres a casa tindrà sempre més curiositat per llegir que aquell que no en veu, i si l’estona de lectura és un moment familiar, on els pares ens dediquem a estar per ells i portar-los a mons màgics i diferents, estic segura que molts sabran trobar l’encant del llibre.

La Revolta dels mitjons de Sebastià Bennassar és una història divertida per ells, i pels pares i mares que anem fatal de temps per culpa de les rentadores:

La Martina té 8 anys i és molt espavilada, els seus pares es dediquen al món de la literatura, ell com escriptor i ella com a traductora, pel que la Martina ha potenciat la seva imaginació tota la vida.

Quan escolta a la seva mare queixar-se de que una vegada més han desaparegut mitjons, comparteix amb els seus bons amics, n’Oleg i l’Isa, la seva teoria: la rentadora és un portal que porta a un món paral·lel en el que estan tots els mitjons perduts.

Sense por i acompanyada pels seus amics, decideix embarcar-se en aquesta aventura; n’Oleg i l’Isa distreuen a l’encarregat de la bugaderia mentre la Martina entra dins d’una rentadora gegant. De sobte, un cop dins i ja en marxa, quan creu que no arribarà a passar res, una mà tira d’ella i la porta a Gelàndia, un món diferent on coneix a en Gregor, un curiós ésser d’una sola cama i tres ulls.

Allà, en Gregor li explica com funciona el seu món: tenen calaixeres màgiques que només al posar la mà, treuen un mitjó a l’atzar. Fascinada pel seu descobriment, la Martina decideix acompanyar al seu nou amic a l’escola, on coneix a més nens com ell i aprèn noves coses del seu món, entre elles, que els humans com ella són considerats una amenaça, ja que una antiga profecia assegura que una nena humana suposaria el final de Gelàndia.

Espantats, molts del nens delaten a la Martina que, malgrat contar amb el suport i la protecció del seu nou amic, la condemnen a un duel de contes. En aquest moment, n’Oleg apareix per trobar a la seva amiga, i la Martina li demana que vagi a buscar als seus pares per a que siguin els seus representants en aquesta curiosa batalla.

Sense dubtar-ho, els pares de la Martina corren a salvar-la, però no arriben a tenir ocasió de participar en el duel, ja que el contacontes de Gelàndia denuncia la tirania dels seus governadors i assegura que la veritable profecia parla d’una nena humana que els hi donarà la llibertat.

Finalment, la Martina i els seus pares poden tornar a casa, amb uns nous amics i la satisfacció d’haver descobert el gran misteri dels mitjons desapareguts.

Aquest dijous ja fa una setmana que es va publicar el nou llibre del gran tàndem espanyol Francesc Miralles i Héctor Garcia, que després de vendre més de 1.500.000 exemplars en tot el món i aconseguir 44 traduccions amb el seu llibre IKIGAI, publiquen ICHIGO ICHIE. Em va costar memoritzar aquest nom japonès, però després de llegir el llibre, us asseguro que el repeteixo mentalment moltes vegades. ICHIGO ICHIE és una expressió que es troba a moltes teteries japoneses, i que significa FES DE CADA INSTANT UN MOMENT ÚNIC. El moment de prendre el té hauria de ser un moment de relax, de calma, de poder assaborir sense presses, sense mòbil, i per estar amb tu mateix. Potser a l’orient ho aconsegueixen, però aquí a occident crec que ho intentem. Cada vegada hi ha més gent que pren consciència d’això, però encara som pocs aquells que aconseguim tenir aquest moment al dia, que pot ser amb té o sense té, per deixar la ment en blanc. Suposo que s’ha de tenir una determinada personalidad per ser capaç d’assentar-te i pensar que podem alliberar-nos del passat i del futur per gaudir de cada moment, en el present, ja que si el deixem passat, haurem perdut l’ocasió de viure aquest instant.

Tanmateix, em poso en el paper d’aquells que no estan passant per un bon moment, ja sigui emocional o laboral, i estic segura que la vostra ment viatja al passat per recordar allò bo que tenieu, i al futur per desitjar que s’acabi ja aquesta ratxa. Segons els autors, traduïm les emocions en temps, i això no ens permet viure en l’ara, on resideix la serenitat i l’alegria, tot i les males temporades. Sempre hi ha males èpoques, moments que no ens agradaria viure, però els hem de viure, acceptar-los i aprendre d’ells, perquè l’aquí i l’ara és que ens manté vius i preparats per seguir. El present és un regal que hem d’obrir, i tot i que a vegades el dia sigui dur, és on trobarem la clau de la felicitat, i incorporar l’ICHIGO ICHIE a la nostra rutina ens ajudarà a crear trobades inoblidables a la vida professional i personal, millorar les nostres relacions personals, i viure cada moment com si fos l’últim.

Al final del llibre, els autors ens indiquen els principis de l’ICHIGO ICHIE, i he de confessar que no és senzill aplicar-los tots, però jo ho estic intentant, sense pressa, però ja puc donar les gràcies al Francesc i a l’Héctor perquè és un llibre amb una finalitat similar que la d’IKIGAI: ajudar-nos a viure millors, perquè només tenim una vida. Ho sabem però no en som del tot conscients. Quan ens n’adonem, ja ha volat la meitat. Per aquesta raó, vla la pena viure cada segon com si fos únic i exprimir-lo com una llimona. És un altre llibre fantàstic de referència amb el qual seguir aprenent. La felicitat depèn només de nosaltres i podem aconseguir que aquest camí sigui plaent per un mateix i pels que ens rodegen.

El llibre també es publicarà en català el proper 5 de març.