Blog de Bruno

Aquesta setmana ha començat trista, els atemptats de París ens van deixar un cap de setmana negre i han entristit a la majoria de gent que estem en contra de la violència, que no podem tolerar que no es respectin els drets humans ni la llibertat. En escoltar les notícies divendres a la nit, l’odi m’envaïa, no podia pensar amb claredat després d’una barbàrie com aquesta, i vaig intentar mantenir el cap fred, convèncer-me que aquest grup radical no és un tot, no reflecteix una religió i als seus seguidors, per molt que ells vulguin fer-nos-ho creure. És una lluita del bé contra el mal, i en cada costat hi ha gent de tota classe i condició. Intentava que la ràbia no em fes pensar que tots els musulmans són iguals, no seria just pensar així, no els podem posar en un mateix sac a tots, però als radicals, els que han perdut el cap i només pensen a fer mal, i transmetre-ho a nens i joves, sense mesura, sense tenir en compte res, lamento dir, que no puc evitar desitjar-los el pitjor, perquè han destrossat famílies, han creat el terror en tota una ciutat, i al món sencer.

Tots sabem que no podem deixar que ens atemoreixin, però després d’un acte com el del cap de setmana, el més normal és sentir por, i solidaritzar-nos amb els nostres companys francesos que han quedat més que tocats, i als quals encara els està costant agafar el ritme normal de les seves vides, perquè si ens costa a nosaltres, no puc imaginar com els ha d’estar costant a ells. A més, lamento profundament, també, haver sabut que una editora jove, a qui no coneixia personalment però sí a una de les seves companyes, que ens va parlar d’ella, fins i tot, a la fira de Frankfurt, ha estat una de les víctimes de l’atemptat. Una noia jove amb una brillant carrera per endavant, com a moltes de les altres víctimes d’aquest tremend acte sense escrúpols. Només pensar-ho, se’m remouen les entranyes, perquè penso l’injust que és per a tota aquesta gent haver estat en el lloc equivocat, sense saber-ho.

I que hagués pogut ser qualsevol de nosaltres. He de deixar de fer-hi voltes perquè sentiments com la ràbia i la venjança són els que se’m desperten sense poder contenir-me, i només la pregunta de per què existeix gent que abduïda pel que sigui i en nom de qui sigui treuen el pitjor d’ells mateixos. No podem deixar-nos vèncer pel terror, perquè la vida segueix, i hem de confiar que el món pot i ha de ser millor, a pesar que passin injustícies com aquestes, que no podem controlar. La majoria de gent és bona, vol viure feliç i en pau, i és important que tots els que volem això sapiguem conrear-ho diàriament amb els nostres. El dia a dia és més important del que creiem per créixer amb valors com l’honestedat, la solidaritat i la bondat. Condemnem actes com el de París, i intentem que les noves generacions aprenguin que ni els fanatismes ni els radicalisme serveixen per res, tots els extrems són dolents, i saber defensar les creences de cadascun des del respecte i la humilitat és el que ens fa ser humans i ens distingeix de les bèsties.

Avui no puc deixar de recomanar un llibre, publicat només en ebook, però que ja prediu que aquest fanatisme d’alguns pot acabar amb el món sencer. UN MUNDO REAL de Francesc Juvanteny ens relata a través d’un thriller trepidant que la realitat, lamentablement ha superat a la ficció. A la novel·la, un grup format pels màxims manipuladors en les seves especialitats, capaços de dominar les indústries armamentístiques i les armes estratègiques, volen canviar el curs de la història. Els dominis entre aquests poders arriben fins al mateix Vaticà. L’església de Sant Pere, que sempre ha estat present, es mou en el tall de la navalla per conveniències. Té el seu peculiar quid pro quo. L’auge del terrorisme islamista no agafa tothom desprevingut, per molt terror que aquest dissemini. La pròpia fe, potser, pugui unir més criteris del que realment sembla.

Potser lectures com la del Francesc poden ajudar-nos a comprendre, no a acceptar, què passa en aquest món real.

“Cal unir-se no per estar junts, sinó per fer junts alguna cosa” Juan Donoso Cortès.

Diverses vegades he comentat en aquest blog la importància de la figura dels avis. I és que realment veig que a mi m’han marcat tan positivament que, ara que veig que els meus pares, ja avis, marquen al meu fill, i als meus nebots, m’il·lusiona. Ser avi sembla fàcil, són els que poden acaronar i consentir, amb prudència, perquè després els pares no es tornin bojos a l’hora d’educar, però no és una tasca tan senzilla, perquè la línia és fina i de vegades els pares no estan d’acord en com, però es recolzen en els avis i molt, així que s’ha saber entendre’s i reconèixer la tasca dels avis, que sempre és de bona fe.

En el meu cas, els meus pares són uns avis excepcionals, i han fet que els nens de la casa no vulguin mai que se’n vagin. Juguen amb ells, els expliquen coses, i també els acaronen, de manera justa, així que hem tingut molta sort perquè en aquest vincle avis-nens, que ja vam viure nosaltres, han sabut passar el llegat amb nota, i tant de bo tots els nens poguessin gaudir d’aquesta relació tan especial.

Igual que li passa a l’Eva en el llibre que la Sonia Fernández-Vidal i la Pilarín Bayés han publicat, titulat L’UNIVERS A LA MÀ, on l’Eva no troba al seu avi en el seu estudi d’inventor, però si que troba una espècie de nau. L’Eva decideix entrar sense saber que allà començarà l’aventura més important de la seva vida: rescatar al seu avi mentre aprèn les coses més increïbles del món on vivim, l’univers.

Sonia Fernández-Vidal ha tornat a posar el coneixement en mans dels més petits, i dels grans, perquè és un llibre familiar on aprenem tots i gaudim d’un llibre de qualitat extraordinària amb les boniques il·lustracions d’una gran mestra com la Pilarín Bayés. Conèixer el planeta, el món, l’univers ens fa més grans en molts sentits i més petits en uns altres, però això del saber no ocupa lloc, és la guinda d’aquest llibre fascinant, que tots hauríem de tenir a la prestatgeria de casa. Gràcies, Sonia, per fer fàcil el que sembla difícil, i per ser com ets, una persona tan extraordinària com els teus llibres.

“Qui mai no ha comès un error, mai ha provat res de nou”, Albert Einstein.

Foto de Elvira Alvarez Caminos

He de confessar que el plaer de llegir no el vaig tenir innat. Em va costar despertar el meu interès per la lectura, encara que dedicant-me al que em dedico quedi lleig dir-ho. M’agradava més escriure que llegir, de més petita, però enseguida que vaig créixer, vaig entendre que qui no llegeix no pot escriure bé, i enseguida vaig veure que escriure era un ofici complicat, i per uns pocs dotats. M’hagués agradat escriure, però ja veieu que el màxim que puc fer són  petites peces que em costen molt, i cada setmana admiro més els autors que són capaços de fer una novel·la i captivar-nos. És un ofici, sí, però s’ha d tenir una màgia especial per poder fer una obra  que deixi empremta. Crec que la Teresa Roig és una escriptora que té ofici i aquest punt de màgia necessària. Amb LA MERCERIA, la seva última obra, relata una història d’amistat, d’un somni realitzat. Dues famílies de Barcelona, al principi del segle XX, enmig d’una dura guerra. Dues famílies de diferents classes socials, però unides per un fet puntual, que els portarà a una amistat i un lligam que permetrà al Tonet fer realitat el somni de la seva dona, obrir una botiga, per la que hi passaran tres generacions. El negoci mai “va viento en popa”, els dóna per viure, inclòs hi ha una temporada que han de tancar, però lluiten per tirar-ho endavant. Un negoci familiar de vetes i fils, que diria la meva àvia, tractat amb aquell to costumista que recorda L’AUCA DEL SENYOR ESTEVE, però pels lectors del segle XXI.

Una història on olorem la valentia, l’amor i el que era portar un negoci familiar com una merceria, qui es també protagonista indiscutible d’aquesta història on es demostra que la única cosa que pot amb tot és l’amor.

Captivadora, apassionant i molt recomanable per tot tipus de lector, que vol gaudir d’una època, d’una bona historia i del sabor del que és un negoci familiar.Aquí en sabem també una mica, i obrir cada dia no és senzill, és necessita que t´agradi el que fas i que sàpigues quin objectiu tens, sinó aixecar persiana costa molt esforç, que gairebé sempre veus recompensat.

“Cal que hi hagi dies dolents per valorar que la resta són increïbles”

La família et toca, no l’esculls. I, ara que ja s’apropa el Nadal, molts temen les festes per les trobades a taula. No és el meu cas, perquè jo presumeixo de família, i sóc feliç quan ens reunim tots i tenim temps per parlar, de coses que no són de feina, perquè en el meu cas, la meva família més propera, també treballa amb mi i són qui em recolzen i m’ajuden tant en l’àmbit personal com en el professional. Sé que sona estrany, però ho sabem portar molt bé i separar quan s’ha de separar. Un negoci familiar, sigui del que sigui, no és senzill de portar, però si que és alentidor. Per mi tenir els meus a prop en fa ser millor i em dóna la força necessària per seguir endavant… Som una família d’ulls blaus igual que els personatges de DIAMANT BLAU, on Care Santos ens torna a donar una lliçó de com  fer una novel·la extraordinària, de personatges valents i carismàtics que lluiten pel que volen i saben renunciar al que tenen per amor. Teresa Pujolà, primera filla d´una família burgesa de Mataró, renunciarà a la seva posició social per aconseguir el que realment desitja. Com una dona avançada el seu temps, no vol limitar-se a rebre lliçons de piano i a ser casada amb qui li convindria, sinó que mira endavant i  es construeix un futur al costat de la persona de qui s´ha enamorat. Trencarà amb tot per amor i sortirà reforçada. Una historia de dona valenta i que, per a aquells qui dubten, encara, que lluitar per un somni no val la pena, la història de la Teresa és un magnífic exemple que això no és veritat. Jo sempre intento lluitar pel que crec i arribar fins al final, encara que no sigui fàcil. No tots els somnis es poden complir, però sí que tots es poden lluitar, i el més important és que un ha de tenir clar què vol per poder ser feliç.

Care Santos ens ha fet emocionar amb novel·les com HABITACIONS TANCADES, que podrem veure en pantalla el proper dia 3 de Novembre a TVE amb Adriana Ugarte com a una de les protagonistes, i DESIG DE XOCOLATA, premi Ramon Llull 2014. Per tant sobren les paraules a l’hora de dir que no us podeu perdre DIAMANT BLAU, un magnífic regal per a aquestes festes de Nadal.

 “Si un dia ha de triar entre el món i l’amor… recordi: si tria el món es quedarà sense amor, però si tria l’amor, amb ell conquistarà el món” Einstein

Ja ha passat un altre Frankfurt. La meva vida està marcada per les fires, i especialment aquesta, que és la reina, encara que sembla que li perilla la corona perquè estava més calmada i han tancat pavellons, cosa que indica que hi ha menys gent. No obstant això, Frankfurt encara té pes i veure als editors de diferents països, molts ja amics, sempre compensa el cansament que cada any que, jo, personalment, vaig notant més. No sé si perquè hem intentat rastrejar país per país per buscar noves i mitjanes editorials que podrien encaixar bé amb els nostres llibres, o perquè pesen els anys. Jo diria que potser són ambdues coses. (more…)