Blog de Bruno

Sempre he estat una persona poruga, poc atrevida. De petita compartia habitació amb la meva germana i això em donava seguretat i, encara que jo sóc la gran, ella sempre ha estat més valenta que jo en tot i ha tingut les coses més clares i sabia com transmetrem seguretat aquestes nits en què no podia dormir. El meu germà ha estat més poruc, com jo, però sempre vam tenir el suport dels nostres pares que ens intentaven donar armes per saber gestionar aquestes pors, primer infantils i després, ja de grans, han seguit intentant-ho, atès que la por mai es perd, sinó que crec que la por s’aprèn a gestionar, evoluciona amb un mateix i, de vegades aconsegueixes vèncer-la, i altres no, però has de seguir caminant.

Tot és cíclic i hi ha etapes, però per a qui és de caràcter poruc és complicat que això canviï, encara que sí es pot maquillar i, si des de petit t’ensenyen com ho has de fer, estic convençuda que de gran pots afrontar moltes situacions d’una manera millor que no pas els que no han treballat aquest aspecte, perquè la por es té a moltes coses; no només a monstres o coses terrorífiques, tant de bo tinguéssim només aquesta por més “infantil”, sinó que molts tenim por a enfrontar-nos a una entrevista de feina, a una reunió complicada o, una xerrada seriosa amb un amic o amb la teva mateixa parella, perquè dir les coses tal com et semblen i crear un “enfrontament” tampoc és fàcil. Molts fugim del conflicte, però a vegades aquest només es resol si t’enfrontes a ell.

Per això, el llibre de la Montse Domènech, LA VACUNA CONTRA LA POR, publicat per Plaza & Janes i Rosa dels Vents, és una eina perfecta perquè t’explica un mètode indispensable i pràctic, però alhora senzill, per a què els pares comprenguin les pors de seus fills i els ajudin a superar-los. Conté la solució als temors més comuns i, explora els estats emocionals pels quals passen els nens i com conviure amb ells. LA VACUNA CONTRA LA POR ens proposa jocs i contes per llegir als nens abans d’anar a dormir, de manera que aquesta guia es converteix en una autèntica vacuna imaginària per allunyar les pors dels nens i tornar-los el somriure a més, de donar-los armes, molt importants i per a mi imprescindibles, per a que després sàpiguen gestionar altres pors als quals hauran d’afrontar a la vida.

La Montse, gran professional i gran persona, ens torna a presentar un mètode com ja va fer amb el seu llibre A MENJAR, del que portem 20.000 exemplars venuts arreu del món, i, amb el qual pots solucionar la majoria d’aquests problemes quotidians que poden entorpir i molt la vida familiar. Les pors poden semblar petites però, per a qui les pateix són muntanyes i tenir aquesta ajuda, que no és complicada, per part de qui està convivint amb ells, és vital per poder tornar a somriure, tal com la Montse explica en aquest pràctic i interactiu llibre per a tota la família.

Aquesta setmana escric el blog des de Nova York on he anat a acompanyar al meu amic, al meu autor, Francesc Miralles a la presentació del seu llibre AMOR A MINÚSCULA en USA. Penguin Random House ha vist en aquesta història el mateix que 18 editors més (Espanya (Ediciones B), Catalunya (Ara Llibres), Regne Unit (Alma Books), Francia (Fleuve Noir), Alemanya (Ullstein), Grècia (Psichogios), Italià (Giunti Editore), Brasil (Record), Portugal (Marcador), Noruega (Cappelen), Croàcia (Znanje), República Txeca (Leda), Turquia (Pena Yayinlari), Estònia (Tapanaev), Lituània (Tyto alba), Macedònia (TRI), Xina (Ping’s i Yilin) i Corea (Munhakdongne)), una història MÀGICA.

És un honor poder ser aquí, al costat de Francesc, donant-li suport, aplaudint per una novel·la que hem treballat durant molts anys i que no ha deixat de donar fruits, perquè ni ell ni jo l’hem abandonat mai. Va sortir el passat dia 27 de gener als EUA i en unes hores posava en marxa la segona edició.

És veritat que als Estats Units tot és en gran, fins al món dels llibres, però ressenyes com aquesta en BookPage, Bookwinked, Two Classy Chics Chat, Four Chicks Flipping Pages o en Undeniably {Book} Nerdy, qui pot dubtar que no s’enamorarà de Mishima?. Un gat de carrer que aconsegueix canviar el rumb perdedor de Samuel. Els dos protagonistes embolicaran el lector perquè sense voler-ho, aprengui a viure millor, a sentir-se ple.

Una història commovedora, divertida i intel·ligent que no et deixarà indiferent i que a més, acabaràs amb aquesta sensació tan agradable de m’ha encantat i en vull més. I aleshores, podràs anar a buscar WABI-SABI, de moment en castellà i no en anglès, però aquí estem, per seguir lluitant. Felicitats Francesc Miralles, t’ho has guanyat a pols.

Molts sabeu que el meu refugi és Sant Pol de Mar, el poble on porto anys passant els estius, des d’adolescent, i on sento que és una part molt important de la meva vida, perquè allà he fet els millors amics, he passat els millors estius, i ara el meu fill està gaudint igual que jo, perquè ja no només vam passar l’estiu sinó que cada cap de setmana és la nostra escapada de la ciutat. M’encanta el mar, les postes de sol i la vida d’aquest poble, tranquil, relaxat, on ja coneixem a la majoria dels seus habitants i formen, d’alguna manera, part de les nostres vides. I aquest cap de setmana, hem hagut de viure una tragèdia. Divendres passat van assassinar un noi de 35 anys al mig del carrer, com si estiguéssim al Bronx, de manera violenta i a traïció. Encara no ho puc entendre, no accepto que hi hagi gent tan dolenta, que sigui capaç de matar al mig del carrer i sense escrúpols tot i no estar bé, d’anar borratxo o drogat, perquè una cosa així, per a mi, no té disculpa. No coneixia gaire a Bruno, així es deia, però era una persona agradable, igual que els seus germans, a qui conec una mica més, per tenir un restaurant on solem anar a dinar diverses vegades a l’estiu, però no he pogut deixar de pensar en ell , en els pocs moments que hem intercanviat converses, i en la seva família, als seus veïns i amics que van quedar tots destrossats. La tristesa es palpava al carrer, la podies gairebé tocar. És injust, i aquí la realitat ha tornat a superar la ficció, atès que ningú podía esperar un succés així en un poble com Sant Pol on tot és calma i pau. Encara no em trec del cap aquest divendres, i em sento trista, perquè és una situació tan injusta, que sembla tan irreal, que tant de bo hagués estat l’argument d’una de les novel·les que puc recomanar cada setmana des del meu blog, i no alguna cosa que ha passat i que ens ha deixat a tots amb el cor encongit, els ulls tristos, i un record amarg que ningú oblida fàcilment, i menys els habitants de Sant Pol, gairebé tots amics o familiars de Bruno, a qui només em queda dir-los que ho sento molt i que ànims, tot que no serà gens fàcil.

Aquesta setmana em toca a més de parlar de la Barcelona Negra, i amb una novel·la, a la qual li tinc un afecte especial, perquè ens ha costat donar-li vida, no per falta de qualitat, com podreu comprovar, sinó perquè sovint no és fàcil encaixar totes les peces quan vols i com vols. No obstant això, la tenacitat de no perdre la confiança, ni l’autora ni nosaltres, i de navegar en una mateixa direcció, ens ha portat a poder guanyar el premi de Novel·la Negra LA TRAMA, que publica Ediciones B, amb la novel·la, que abans de ser publicada portava per títol EL ESPÍA RUSO, quan a casa la llegíem i ens va enamorar, i ara publicada ha acabat amb un títol més comercial, PARA MORIR SIEMPRE HAY TIEMPO, que ens encanta, però per motius nostàlgics, i que potser només entenem els de la casa i l’autora, per a mi sempre serà EL ESPÍA RUSO, que ens relata la història d’una escriptora frustrada, obsessiva i addicta als medicaments, Julia Irazu, que és una autèntica experta en complicar-se la vida, però aquesta vegada els problemes vénen de fora. De manera accidental es veu embolicada en una xarxa de tràfic d’art, entre interessos milionaris i delinqüents sense escrúpols, i coneix a Viktor Sokolov, un suposat espia rus al costat del qual viurà una aventura plena de perills entre Bilbao, Palerm i Sant Petersburg. Paradoxalment, serà llavors quan Julia descobreixi un principi bàsic que desconeixia. I és que, per morir, sempre hi ha temps. Propietària d’una prosa additiva i dotada d’un fi sentit de l’humor, la Carmen Conde irromp amb força en l’actual panorama literari, disposada a robar moltes hores de son als lectors amb aquesta novel·la d’espies que no s’assembla a cap altra i que estic convençuda que quedareu enganxats al sofà perquè no la podreu deixar encara vulgueu. Felicito la Carmen Conde per aquest premi, per la publicació i per la seva paciència i confiança en el nostre treball. Espero que els aficionats a les novel·les fortes, negres i amb una trama de les que no et deixa un respir, no deixeu de comprar-la i de donar una oportunitat a una nova veu que ha vingut per quedar-se.

Ser agent literari és un ofici amb glamur, o és el que sembla , queda bé a la targeta de visita, presentacions, sopars, premis literaris i viatges. La gent vol saber el què fem , i ho veu com una cosa divertida, i apassionant, que ho és , però com tot, té moltes ombres. La veritat és que jo sóc agent gairebé per casualitat, vaig començar molt jove a treballar en una agència literària des de sota de tot, de missatgera, però vaig anar pujant i aprenent el negoci des de zero. La millor carrera universitària, us ho puc assegurar , és L’EXPERIÈNCIA. No obstant això, tot el que té de “glamur” , ho té de dur, complex i estressant .

Ser mediador, estar al mig, sempre és complicat, i més quan has de defensar els interessos d’un tercer, el qual ha dipositat en tu tota la confiança, ja que sinó la cosa no funciona. Has de ser prudent, però alhora seductora, i saber molt bé com manejar les peces del tauler perquè ningú s’ofengui, s’enfadi, o cregui que li vols fer una mala jugada. La veritat  és que cadascú té maneres i maneres de moure’s en aquest món, però la meva sempre intenta ser la mateixa. Claredat , honestedat i intentar fer el millor per al meu client però sempre a través de les bones arts i, no sempre és fàcil. No obstant això, he de confessar, que és una feina que enganxa, igual que la Coca – Cola, quan més beus , més en vols, ja que el nostre dia a di , tot i els aclaparaments i les dificultats , és gairebé additiu, i és difícil, per no dir impossible, deixar de pensar en els llibres, les històries i en els objectius .

A vegades ni jo mateixa sóc conscient que represento grans autors, que estan en les llistes dels més venuts del New York Times, i en diaris d’altres països del món, i que és un honor poder haver obert les portes a autors de gran calibre en els mercats on puc gestionar els drets dels mateixos . Autors com Amy Tan, Yann Martel , John Green o Ricky Riordan formen part de la meva vida, i de vegades em sembla un somni. És com si veiés una pel·lícula on jo fos una de les protagonistes, però gairebé no em crec que és real. Suposo que aquesta és la màgia del meu ofici, que gaudeixes sabent que pots donar forma a grans històries, que pots ajudar a complir somnis d’escriptors, i sobretot fer créixer el món dels llibres, o almenys aquesta és la intenció. Suposo que aquest món està una mica mitificat , però quan estàs dins , crec que fins a nosaltres mateixos ho mitifiquem moltes vegades i per això seguim enganxats a ell.

I parlant de MITES , però d’una altra classe, just aquesta setmana arriba la nova saga de Rick Riordan al mercat: L’ESPASA DEL TEMPS , la nova sèrie de MAGNUS CHASE , on ens donarà a conèixer els “mites” víkings, amb interessants i trepidants aventures, com ja ho ha aconseguit amb les seves sagues anteriors de PERCY JACKSON i ELS HEROES l’OLIMP .

Magnus Chase sempre ha estat un noi amb problemes, ha viscut sol als carrers de Boston esquivant tant a la policia com als lladres. Un dia, una nova ombra se suma als seus perseguidors: el seu misteriós i fins llavors desconegut oncle Randolph, que li revela un secret impossible: Magnus és en realitat el fill d’un déu nòrdic. Els mites Víkings són reals. Els déus d’Asgard estan preparant-se per la Gran Guerra. Trolls , gegants i criatures horribles s’entrenen per al Ragnarok, la fi del món . Amb l’ajuda de Sam, una valquíria que ho odia en secret, i del nan Blitzen i l’elf Hearthstone, tots dos fugitius, Magnus viatjarà pels nou mons a la recerca de l’única arma que pot aturar el Ragnarok: una espasa llegendària perduda fa milers d’anys … I en el camí haurà de prendre la més difícil de les decisions. Perquè a vegades, per salvar-se, cal morir.

Penguin Random House segueix apostant per un autor que va tenir la brillant idea de portar la mitologia al terreny de l’aventura i fer un còctel perfecte.

Ja porto dos anys escrivint aquest bloc i per tant és obvi que em repeteixi en algunes d’aquestes coses que tinc clares, i per tant m’haureu llegit ja diverses vegades allò de qui té un amic té un tresor, perquè ho crec de debò, encara que sigui complicat saber qui és de veritat un amic i qui no ho és, i de vegades puguis sentir-te enganyat, i frustrat per gent que pensaves que eren essencials en la teva vida i al final només han passat per ella en un moment determinat, o no han estat el que creies que eren, i el pitjor és no saber per què, ni que et deixin esbrinar-ho. No obstant això, una de les coses bones de la vida és que les relacions te les has de prendre tal com vénen i que no només es compta amb les persones sinó també amb els animals.

Molts de nosaltres tenim mascotes, a les quals volem com a membres de la nostra família. Sobretot, els gossos i els gats, són per a molts, un més. A mi m’agraden molt més els gossos que els gats, per exemple, i encara que mai he tingut un, m’encanta la seva fidelitat, i veig amb gossos dels meus amics, aquesta relació tan especial, i moltes vegades ells mateixos m’han comentat, que el seu gos és millor que algunes persones, i et fan millor companyia. I així ens ho demostra Alejandro Palomas en la seva última novel·la, Un gos, a les llibreries ja de tot Espanya per robar-nos el cor un cop més.

Després d’Una mare, novel·la de la qual portem ja 9 edicions i un no parar d’elogis, d’Un fill, premi Joaquim Ruyra 2014 i de la qual es desprèn màgia, ens arriba Un gos que ens retrata aquesta fascinant relació que és possible tenir entre un home i un gos, això que potser només puguin entendre alguns, i respectar altres, però que existeix aquest vincle és cert, i Alejandro, igual que Cesc Gay en la pel·lícula Truman, són testimonis d’això.

Llegir aquesta novel·la no ens va deixar indiferents, com totes les de Palomas, ni als que li agraden els gossos ni als que no, perquè és una novel·la que parla de l’amor i de com de complicat resulta relacionar-se i parlar amb el cor. Palomas torna a superar-se i es destapa, emocionant amb les relacions del seu univers familiar, en el qual un dels seus eixos és R, juntament nostra Amalia, i dic nostra perquè segur que molts lectors ja us sembla conèixer-la i fins estimar-la, i sense oblidar les mirades de Fer i les seves dues germanes.

Un altre moment únic de la vida , com si res més passés , on els personatges tornen a esclatar per bé i per mal. Alejandro sap tocar on fa mal , i també despertar magnífics somriures , només descrivint una situació, puntual, que tornarà a desencadenar confessions i veritats com punys, com passa a les millors famílies, en les millors relacions . La dificultat de dir les coses , les veritats , de la millor manera possible sense que facin mal , o sense que ofenguin , és un art, però amb AMOR es pot vèncer tot , fins i tot els pitjors pors , i en aquesta novel·la que va directa al cor es pateix , es riu i al final valores com n’és de difícil escriure sobre emocions , que fàcil que ho fa Alejandro, deixant-nos de nou una novel·la que estic segura deixarà empremta.