idioma
ca
en es

Blog de Bruno

Sandra Bruna Agència Literària

LLOCS FORA DEL MAPA

Autor: Sandra Bruna Thursday 10 November 2016

Aquesta setmana s’han celebrat les eleccions als Estats Units i, lamento haver de dir que per a mi ha estat decebedor que Donald Trump hagi sortit guanyador. No entenc que després d’un president com Barack Obama, que haurà fet coses malament, com tothom, però que en la seva globalitat, crec que ha estat un bon president, ara tingui com a relleu a Donald Trump. No visc als Estats Units i potser hi ha coses que no puc valorar però, des de fora, la candidata Hillary Clinton semblava molt més la que podia seguir els passos de Barack Obama, que han estat ferms i dignes. Segur que hi haurà alguna raó contundent que no sabem veure els que som de fora, i espero que ningú s’hagi de penedir d’aquest resultat. Tampoc m’agradaria pensar que a Hillary Clinton li ha penalitzat el fet de ser dona, com alguns han dit. Arran d’aquestes eleccions, el llibre que em va molt bé recomanar és el Premi València Alfons el Magnànim de Narrativa 2016, que l’ha guanyat en José Vicente Pascual amb una novel·la molt especial; ISLA DE LOBOS, on una dona governa en una illa i no passa res i a més, és una novel·la difícil de catalogar, però amb l’ajuda de la cita de Víctor del Árbol, un autor que m’apassiona i agraeixo que ens hagi donat aquesta frase, crec que tots podem fer-nos una idea del que ens aporta en José Vicente Pascual amb aquesta novel·la premiada:

«Amb la imaginació de García Márquez i la prosa de Carpentier, José Vicente Pascual demostra que queden ribes per descobrir en la literatura». Víctor del Árbol, Premi Nadal 2016

img_7785

ISLA DE LOBOS es compon de personatges diferents: un geògraf, un santer, un comptador d’onades i una senyora que governa amb mà de ferro els destins de l’illa, a més de la mulata Esmeralda i la seva filla Albabella, que parla amb els llops del mar i viu en una gruta. A més, un volcà vigila els designis dels que habiten aquest miratge del temps, el petit retall de terres i esculleres enmig de l’oceà, poc més que un gra de mostassa caigut sobre l’immens mar. En aquest univers de clausura, sobre el qual pesa una maledicció ineludible, l’aparició d’un home sense nom i nu sobre la sorra de la platja, llençat per l’onatge, suposarà una amenaça que tractaran de conjurar imposant-li una tasca gairebé impossible. Mentre la intenta dur a terme, forces majors que les d’un mortal treballen calladament per canviar el destí de Isla de Lobos, aquest lloc que no apareix als mapes i gairebé no està en el món.

En setmanes com aquesta, m’agradaria poder perdrem en algun lloc que gairebé no surti al mapa, fora d’un món que moltes vegades no m’agrada com està evolucionant, però crec que si tots féssim un petit esforç per intentar millorar les petites coses, faríem passes importants per poder aconseguir un món més feliç, menys violent, on la gent no estigui crispada i on ningú suposi una amenaça, encara que pugui semblar-ho. Felicito en José Vicente Pascual per aquest premi i us animo a que llegiu aquesta novel·la molt màgica, aventurera i que Ediciones Versàtil acaba de publicar i, amb la bona feina que sempre fan en tasques de premsa, estic segura que molts de vosaltres ja n’haureu sentit a parlar en ràdios o l’haureu vist en diaris. Una novel·la que no és fàcil d’explicar però sí de llegir.

EL GRAN VALOR DEL TEMPS

Autor: Sandra Bruna Thursday 3 November 2016

Tots depenem, encara que no ho vulguem, del temps. A mi em falta temps per tots els costats. Haurien d’existir els dies de 48 hores per poder arribar a tot i fer tot el que m’agradaria. Sento el pas del temps amb l’edat, un any més i sembla que les hores passin cada vegada més ràpides, o jo vaig més lenta, mai sé què pensar. També intento aprofitar al màxim aquells moments que m’agraden, que no voldria que acabessin mai: els retrobaments familiars, els caps de setmana amb els meus, les hores d’esport, el cafè amb els amics, les postes de sol al costat del mar. Els anys passen i sense adonar-nos-en ens trobem amb quaranta i tants anys i pensant que és millor complir-los que no fer-ho.

img_7694

Encara que després de llegir el llibre EL LADRÓN DE MINUTOS de David Lozano, vaig pensar que potser no estaria gens malament que el dia del meu aniversari desaparegués del calendari i es pogués parar el temps i l’edat, i així no haver de preocupar-me per aquesta sensació que la vida se m’escapa de les mans. Però això segur que tindria conseqüències, igual que el que li passa a l’Edu, protagonista del llibre, que té deu anys i no li sembla gens bé que li robin el dia del seu aniversari, i el que intenta és recuperar-lo. Per a fer-ho, va a la Botiga de les Coses Prohibides, on aconsegueix la Succionadora de Temps, capaç de robar minuts fins aconseguir recuperar un dia complet. Sembla fàcil i, sense pensar en les conseqüències, comença la caça de bons moments… d’altres. Així, poc a poc, es converteix en un autèntic addicte a aquells minuts de felicitat aliena i deixa de viure el present. Abandona la seva millor amiga, els seus companys, deixa de jugar a futbol, descuida els estudis… i cau en una infelicitat i en un egoisme dels quals no desperta fins l’últim moment, quan es veu obligat a decidir a què dóna valor a la vida.

Una incursió magistral de Lozano al món dels més petits, amb una història divertida però que dóna valor als valors, i ja només per això, val la pena no perdre-se-la.

SABER COMUNICAR ÉS IMPRESCIDIBLE A LA VIDA I A LA FEINA

Autor: Sandra Bruna Thursday 27 October 2016

La setmana passada parlava del pre-Frankfurt, i aquesta setmana ja és el post. La veritat és que no sé en quina etapa hi ha més feina, si abans o després, però en el després t’endús la satisfacció que ja ha passat, que els nervis s’han pogut aparcar i que l’experiència ha estat positiva, que és el millor. Sempre, abans de marxar, la mandra i el creure que amb el correu electrònic està tot fet, perquè estem constantment comunicats, et fa pensar que les fires no serveixen per a res. Però ara, ja des de l’oficina una altra vegada i, un cop ha passat tot, veus que sí que serveixen, i que, a més, cultives el més important entre les persones, que és la comunicació cara a cara, i no a través d’una pantalla, ja sigui gran o petita. El contacte visual, el poder de donar-se la mà, una abraçada, i només el fet que la gent pugui veure la brillantor dels ulls quan els explico els nostres llibres, són unes armes insubstituïbles a la nostra feina i, crec que són les armes necessàries per conviure amb la gent en general.

img_7615

Comunicar bé és imprescindible per entendre’s i, encara que sembli mentida, la comunicació és un art que s’ha d’aprendre i s’ha tenir una actitud positiva davant d’ella, perquè comunicar és relacionar-se amb persones, i això, a la nostra societat, costa cada vegada més. Per aquesta raó, el llibre de l’Alfred Picó, 100 IDEES PER SER UN GRAN COMUNICADOR, m’ha estat de gran utilitat, perquè explica des de com s’escriu un correu electrònic de manera eficaç, perquè l’ús del WhatsApp, que tots utilitzem més del que hauríem segons el meu punt de vista, i sóc la primera que n’abuso, pot generar malentesos; com ens hem de comunicar amb els empresaris, i com s’ha de redactar un bon text per a Facebook o per a Twitter, dues de les xarxes socials que ens han canviat la manera d’explicar el que succeeix. Ho escrivim i ho exposem davant de tot el món i sovint no som conscients de com això ens pot afectar o ens pot repercutir. L’Alfred ha fet un treball rigorós, innovador i actual, perquè sense comunicació no som ningú, som invisibles i vulnerables. Però hem de comunicar amb eficàcia i encert i, encara que sembli fàcil, no ho és, així que aquest llibre, publicat per Cossetània Edicions, és una eina que et pot ajudar més del que et pots pensar en un primer moment.

Un llibre per al dia a dia i per a tots els públics, perquè la comunicació és un dels motors que ens mouen, que fan que ens relacionem els uns amb els altres i, en definitiva, les relacions són la vida. Així doncs, millor que no ens falli una de les eines essencials, sigui en el format que sigui; encara que em quedo amb la comunicació personal, sense cap mena de dubte.

EL SILENCI ENTRE LA VORÀGINE PRE-FRANKFURT

Autor: Sandra Bruna Thursday 20 October 2016

El cap de setmana d’abans de marxar a Frankfurt és sempre una bogeria, em falten hores per tot arreu, i acostumo a anar a l’agencia, quan no hi ha ningú, i obrir la porta, on tot és fosc, tot està en silenci, i m’aturo a la mateixa porta i escolto el no res. Quasi no em puc creure que aquesta petita fàbrica de somnis l’hagi muntada jo, amb l’ajuda d’un equip que sempre ha estat al peu del canó. Perquè una sola no és ningú si no compta amb tot el suport de gent important i, en aquest cas, jo tinc la sort que els importants són la meva família, aquells que mai fallen. La meva mare, des del principi, ha estat pionera amb mi d’aquest projecte, que vam veure néixer i que estem veient créixer. Després, el meu germà, sempre al meu costat donant-me suport incondicional, durant els bons i mals moments. I per últim, el meu pare, a qui no li cal presentació perquè ja s’ha posat el món editorial a la butxaca, i la meva germana, l’última a pujar al vaixell, però que m’ha ajudat a posar el rumb en la direcció correcta, perquè a vegades és fàcil perdre’s, o tenir el perill d’enfonsar-se. Sense ells, no ho hauria aconseguit i, per això, estic tant agraïda d’haver pogut arribar fins aquí al seu costat.

En la soledat de l’agència, m’entra una sensació d’orgull i de vertigen al mateix temps. Durant quinze anys les hem vist de tots els colors i, realment, el món editorial és un món igual de maco que complicat. Res és fàcil, i la feina d’estar intervenint sempre, diria que és fantàstica, perquè et manté sempre en tensió, no hi ha ni un minut avorrit. Però alhora és esgotador, i necessites poder tenir els teus espais per estar centrada i no perdre la il·lusió. Per a aquest ofici és bàsic que t’agradin els llibres, que els estimis, que sentis una relació màgica amb ells i que treballis per vocació. Per tant, l’actitud és el més important. La resta es pot aprendre sempre que se’n tinguin ganes, i les ganes surten de l’actitud personal. Quan veus un títol important i sents com les papallones vibren al teu estómac, és que tens aquesta actitud d’emocionar-te i de voler vendre allò sigui com sigui. Per sort, cada dia, encara sóc capaç de poder sentir aquest formigueig màgic que em manté activa la il·lusió i, si un dia no el sento, em preocupo, perquè és la clau per poder defensar els teus clients amb ganes, força i sempre, sempre, amb un somriure, que ja sabeu que és marca de la casa.

img_7531

Per això, us deixo aquí l’enllaç del nostre catàleg, ple d’històries que enamoraran a diferents lectors, i que faran despertar diverses emocions que segur que aportaran alguna cosa de bona. Perquè llegir és vida i aporta a cadascú allò que en aquell moment necessita. Feliç fira! Als que hi aneu i ens veurem allà, serà un plaer poder atendre-us a les taules 5i i 6i; i als qui no, us explicarem totes les novetats a la tornada, sense deixar-nos res al tinter.

EL TRESOR ESTÀ DINS TEU

Autor: Sandra Bruna Thursday 13 October 2016

Hi ha moments a la vida en que et sents forta, segura i valenta. I, com a conseqüència, et sents atractiva, guapa i jove. No obstant, i aquí parlo en primera persona, s’ha de saber com fer durar aquests moments, perquè un petit comentari desafortunat, o una petita cosa que potser no ha sortit tan bé com hauríem volgut, i ja no dic malament, sinó tan bé com esperàvem, pot girar la truita en negatiu i, aquest sentiment tan positiu, es converteix en tot el contrari, i acostuma a ser durador i cansat. Per què aquest moment d’eufòria es concentra sempre en petites gotes de felicitat, instants curts, intensos però puntuals i, en canvi, quan es gira el mirall cap al costat més negatiu són estats que no sabem com superar, i per tant, més llargs? Hauríem de creure més en nosaltres mateixos, tenir confiança, i no escoltar tant als qui ens envolten i ens influeixen a canviar el que sentim o pensem, i fins i tot, som tant idiotes, que els deixem que tinguin el poder, per a que en aquest moment únic en que ets feliç, en que et sents complet, te’l puguin trencar a trossets. A qui no li ha passat? A mi moltes vegades, i estic intentant lluitar contra això, poder escoltar-me a mi mateixa, i no als altres, i confiar en el que crec i faig sense necessitat d’examinar-me cada dia, en saber com combinar de la millor manera la carrera laboral i la vida familiar, però sense abandonar els meus moments, els que són només per a mi. Però no és fàcil, has d’estar predisposat i preparat, però hi ha tècniques per aconseguir-ho i, llegir aquest llibre de Gemma Lienas és començar a donar el primer pas.

img_7471

A UN TRESOR AMAGAT, publicat per Comanegra en castellà i català, la protagonista, l’Eva, arran d’un comentari a la lleugera d’un dels seus veïns sobre la seva feina, es desequilibra i se li cau el món a sobre. La seva autoestima s’enfonsa i es troba incapaç de recuperar-se. A partir d’aquest moment tot li surt malament, només pot pensar en termes negatius, es veu incompetent, maldestra, lletja i incapaç de fer qualsevol cosa. I menys encara de donar la conferència que té programada pel cap de setmana. A mida que la setmana avança, la inseguretat s’apodera més i més d’ella i l’Eva entra en un espiral cada vegada més profund de tristesa i menyspreu cap a si mateixa. Però la seva amiga, la Llum, acudeix per a ajudar-la i il·lumina el camí de l’Eva cap a la recuperació de la confiança en si mateixa i en les seves capacitats. Al llarg de diversos dies, la Llum li parla dels miralls deformadors i de com algunes persones ataquen la nostra imatge per sentir-se per damunt de nosaltres. La Llum l’ensenya a trencar el silenci, ja que no és la única persona en la seva situació, a modificar el seu monòleg interior per deixar de devaluar-se constantment, a convèncer-se de que és capaç de moltes coses, a relaxar-se, a establir ancoratges positius que l’ajudin en el dia a dia, a construir la seva pròpia identitat independentment dels altres i a fer cadena per ajudar a altres dones a no caure en el mateix pou. Primer de la mà de la Llum, i després per si mateixa, l’Eva és capaç de restaurar les relacions amb el seu fill, la seva parella, la seva mare i, per damunt de tot, amb si mateixa. A l’escena final veiem com és capaç  de donar, amb èxit, la conferència que tant l’atemoria a principis de la setmana.

Aquest llibre és una petita joia, breu, però on aprens la importància de l’autoestima i la confiança femenina. I et proposa eines molt útils per a treballar aquestes dues temàtiques, que són per a moltes, el tendó d’Aquil·les a la vida. Un text senzill, directe i al mateix temps elegant, i amb una història que connecta profundament amb el seu públic lector. Per a aquelles qui vivim asfixiades entre la feina, la família i el tenir cura de nosaltres mateixes, però que a més, moltes vegades sentim que perdem la confiança per un gest mínim però tòxic d’algú del nostre entorn, o fins i tot, per un pensament o un gest propi que ens desequilibra. Per a mi, una lectura necessària i que m’ha fet avançar cap allò en el que crec. Molt recomanable.



Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies